ELS NOSTRES ALUMNES
REFLEXIONEN SOBRE EL SEU POBLE
Els nostres alumnes de IES Campanar intenten reflexionar sobre el seu poble tot fent poesia. Ací en teniu una mostra elegida només perquè adopta una postura reivindicativa front al procés de destrucció del propi paisatge.
PIRATES DEL TERCER MIL·LENI
Poema I
"A tu ciutat"
Cigonyes il·luminant
un tresor apagat
trencat, ciutat
Avorrida i festera
encisadora i mentidera
vella i innovadora
humida i calorosa
Cigonyes il·luminant
un tresor amagat
trencat, ciutat
Llunyana com els mars del gel
dolça com el cant d‘un ocell
agra com el mar enfosquit
propera com el company, el veí
Cigonyes il·luminant
un tresor apagat
trencat, ciutat
La mirada decebuda dels teus pares
el gegant d'asfalt famolenc
l'arbre nu que va creixent
un poble mort que encara plores
Cigonyes il·luminant
un tresor amagat
trencat, ciutat
A tu ciutat
bandera cremada i substituïda
llengua assassinada i canviada
A tu ciutat
que sóc teua i forastera
que eres irrenunciable i estrangera.
Poema II
"La millor collita és plantar atobons"
Ausiàs March va buscant pàrquing
Tirant lo Blanch i Jaume Roig fan
converses de cafè amb gotets
de "Burguer King".
"La millor collita és plantar atobons"
saboroses ofertes dels corredors
la forta temptació dels diners
arquitectes anglesos i Palaus de Congressos
i un procés de destrucció
"La millor collita és plantar atobons"
L'Alqueria de Ricós, la de Pujades
L'Alqueria del Foraster i la del Xurro
L'Alqueria del Rayo, la del rei
i un avió
"La millor collita és plantar atobons"
La Barraca de Tio Llenya
el molI dels Frares i el del compte
Pintures de la Batalla de Salses
Finques altes i grises
"La millor collita és plantar atobons"
Arrendataris històrics fugint de la terra
elements interessants enderrocats
estudiosos britànics i locals historiadors
i una McValencia "grande y ..."
"La millor collita és plantar atobons"
L'especulació contra el patrimoni
construir cases per ningú
- els habitants baixen, les construccions pugen!
I les séquies i els molins
"La millor collita és plantar atobons"
L'augment de la delinqüència administrativa
E1 Camí del Pouet ocupat per constructors
- On és la posició de l'Ajuntament?
- ningú no ho sap
"La millor collita és plantar atobons
i seguir sota la mirada sotjant del gran...
Continente.
Poema III
VALÈNCIA
Llençol de taronges i barraques
flors obertes i camps pintats
canyes i ocells canten cançons
els rius i la mar ballant de la mà
sota la lluna blanca i falsa.
Breu concert de telèfons
venda de taronges per internet
autòmats fent de llauradors
els ocells miren la televisió digital
mentre ballen rius en "3-D"
sota la lluna blanca i falsa
present a tots els canvis
Poema IV
Cant a València (que en pau descansi)
Malgrat els llums, els carrers, els edificis
Malgrat la gent feliç, malgrat el tercer mil·leni
Malgrat la il·lusió d'alguns, dels ocells
Malgrat les Torres; antigues boques teues,
Malgrat els parcs que ja no et queden
Malgrat el meu amor, estàs morta, València
Malgrat el foc que se't menja a Març
Malgrat la Catedral on soterraren March
Malgrat antigues revolucions i llibertats
Malgrat la teua gent, el teu govern
Malgrat els versos, les paraules
Malgrat el Micalet. estàs morta, València
Ja estàs vella, bruta, contaminada
Ja no jugues amb el vent ni els arbres
Ja no dónes res als teus fills
Ja no et defenses dels enemies
Ja no rius ni cantes per tu
Ja no beus aigües pures de les teues fonts
Ja no enyores temps passats de llibertat
Ja no somies en la teua identitat
Et vas apartant molt a poc a poc
Ens abandones en la lluita
T'apartes ben covarda i te'n vas a descansar
Ja no et compromets, ja no vols salvar-te
Què et passa, València? Que has perdut?
Què et cal per reviscolar? Que et passa, mare?
Què sents per tu? On t'amagues?
Tantes voltes hem intentat trobar
la teua felicitat, la nostra llibertat
Tantes voltes hem provat de
canviar la realitat
Però mai mai no ho aconseguirem.
perquè tu no ens ajudes
Potser sí que lluites, però...
a quin costat?
Estàs morta, València, les teues fonts
vomiten aigua negra, els teus arbres
canten planys i oracions de mort.
Les Torres van de dol
Els teus ponts s’han fet rectes
i tristos, les cases antigues, d'altres temps,
estan cobertes d'anuncis de telefònica
Els autobusos porten tots al cementiri
A poc a poc, van arribant, Tirant lo Blanch
Sor Isabel de Villena, algun trobador
tres joglars, els llauradors deixen les eines
mentre hi arriben Raimon, Ovidi
Els Maulets i els de Xativa amb Miquel Grau seien
Han vingut a cantar-te, a deixar-te
flors i a plorar-te. Ja t'has mort ciutat nostra
i ens deixes al cor la pena, record de pau
i d’amarga lluita inútil, per tu, València.
També de relats en trobem algun dedicat a glossar el propi espai.
RECORDS
El rellotge, de cuina sona incansable mentre la filla d’Andreu corre pel corredor botonant-se el pantaló.
-Pare, ¿pots apagar el forn? L'arròs ja està cuit.
-Sí, filla, sí. Vosaltres sempre amb presa. Jo apagaré el forn. ¡Quin soroll més molest, redimoni!
Andreu apaga el foc mentre mira l’hora en el rellotge que penja al costat de l'armari de la cuina. Són les nou i quart. La reunió de Rosa comença a les deu, i ella encara no està preparada. Aquesta nit quasi no ha dormit preparant el seu discurs. Andreu ho nota en la seua cara encara que ella ho intente dissimular amb maquillatge. -Arribaràs tard, filla. Estàs cansada, veritat?
-Ella somriu tímidament i assenteix amb el cap. -Sí, pare. He treballat molt en aquest projecte i m'ha costat molt preparar el discurs de presentació -Parlava nerviosament- Quasi no he pogut dormir i estic molt nerviosa i cansada. ¿Et podràs ocupar de Víctor? T'he deixat preparats l'arròs i la tomaca. Tu tan sols hauràs de fer dos ous fregits i...
Andreu la interromp per a dir-li suaument -Tranquil·la, podré apanyar-me-les. A més, ja saps que Víctor i jo som d’estómac agraït, i qualsevol cosa ens va bé. Ara relaxa’t i prepara bé el teu discurs, ¡i para de mirar a tothora el rellotge!. Pareix mentida, sempre amb pressa aquesta joventut.
Andreu ix de la cuina mentre la seua filla es prepara el desdejuni, envoltada en milers de petits sorolls: colpets entre gots, el bufit del café, el gloc-gloc del clavegueró... Se'n va al menjador i seu mentre inspira amb força. De sobte el Cuc torna a remoure's al seu interior. Andreu rocolza la mà en la part del ventre on sent el dolor. "Ja sé, ja sé, Cuquet. Tranquil. Tens fam? Paciència, aviat pegarem un mosset".
Rosa apareix per la porta caminant amb impaciència, agafa les claus de damunt del televisor i es dirigeix al seu pare.
-Un bes, pare. Desitge’m sort.
-¡Ale, filla¡ -respon Andreu intentant alçar-se. Sort i no et preocupes pel xiquet, ens arreglarem. iAle, fins després!
Rosa obri la porta i desapareix escales avall, deixant rere seu un penetrant olor a perfum i un fort colp en tancar la porta.
Andreu respira profundament. "Sempre amb pressa aquesta joventut... sempre amb pressa"
A les onze en punt Andreu tanca la porta de casa per anar a passejar. Sempre ho fa abans de replegar el seu nét del col·legi. Li agrada passejar pel seu barri, ara tan canviat, però que li porta un munt de records.
Baixa les escales torpement recordant la seua infantesa. "¡Déu! cada dia em costa més baixar les escales. Rosa insisteix que utilitze l’ascensor... però: em negue. Encara recorde quan era xiquet; a casa, malgrat que passara quasi tot el dia fora, no rar era el dia que no pujava jo les escales més de vint voltes" -somrigué- "!déu meu! !Quant de temps ha passat¡ Ara quasi no puc doblegar els genolls. ¡Ah! i aquest Cuquet que em rosega per dins. ¡Si al menys tinguera la meua Joana amb mi! Aquella pegava mossos mes agradables que tu, Cuquet".
Arriba al pati, i en eixir, es sent envoltat d’un moviment incessant. Inspira, com ho feia cada mati quan era jove, i el fum dels cotxes va envaint els seus pulmons. "¡Com recorde aquells olors, forts, quan eixia pel matí al carrer, a ceba i fruita fresca de l’horta de l'Alguacil. Matins humits, quan l’horta quasi m'envoltava, m'abraçava amb els seus camps de blat i dacsa. Pareix mentida com aquest monstre ha engolit i digerit aquell poblet, pobret meu, que encara sobreviu al meu cor. Aquest monstre que tot ho arrasa, que fins i tot ens ha llevat la remor del Túria, antic company; ¡¿que no vindrà una altra riuada i s’ho emportarà tot?! ¡No! ¡Deu meu, no! que bon preu va pagar la meua família en la darrera: el pobre tio Lluís i la tia Marieta que en pau descansen; i per poc el meu germà Pasqual, que va ser rescatat pels equips de salvament.
El semàfor canvia de color i Andreu creua e! carrer. Poc a poc caminant pel carrer Enguídanos va endinsant-se en la part antiga de Campanar, un dels darrers reductes d’aquell poble separat de València.
El sol cau suament donant al vell una grata sensació de benestar. Passa la biblioteca i aquells moderns bungalows i fixa la mirada en la filera de cases que queden a la seua esquerra; cases velles i descolorides, però més del gust d’Andreu.
"¿Qué farà el tio Paco a estes hores? ¿Com estarà? Dec fer-li una visita aquesta mateixa setmana, encara que potser ni se'n recorde de mi. ¿I tu, Joana? ¿Te'n recordes de la casa on vivíem, heretada de mon pare, just al final d'aquesta filera? Allí, al costat de l’horta de l’Alguacil, on ara està aquell gimnàs, o... què deu ser? ¡Què més dóna! És part d'aquest institut que es troba just damunt dels arbres on ens varn amagar per a besar-nos per primera Te'n recordes Joana? Allí, al costat de la meua casa, però sense que ens vera ningú, clar! Va ser un bes intens i especial. Jo ja havia besat moltes abans, malgrat que sempre d'amagats. Però tu eres especial. Et volia mes que a mi mateix. Visquérem anys molts feliços en aquella casa, encara que molt durs també. Vam haver de treballar de valent, molt, ¿eh, Joana? Tu de llavadora com quasi la resta de les dones de Campanar. Anàveu a la capital a replegar la roba dels senyorets i veníeu a rentar-la a la séquia. I jo, tots els dies, al molí de Sant Pau, a carregar sacs de farina. Ara està allí el col·legi on treballa la veïna, el 9 d'Octubre crec. ¡Com m’haguera agradat que Víctor hagués conegut aquesta zona tal i com era abans! Li hauria encantat quan venia "El Moreno" a vendre'ns "arrop i tallaetes" en el seu burret, i menjar "canyamel" i regalícia de vara... Je, je, hauria gaudit molt".
Immers en un mar de records Andreu gira en el primer cantó a la dreta remugant sobre eixos apartaments que estan construint. "No paren aquestos promotors paràsits; enderroquen ací i allà per a construir aquests edificis moderns i lletjos. Volen arrasar el Pouet, les seues alqueries, els molins. EI poc que queda ho volen substituir per enormes finques i grans magatzems". -Andreu s’altera a poc a poc- "¡Déu meu!, ¡si Joana alçara el cap! Ella que va fer la seua primera comunió a l'ermita del Pouet, davant del seu Cristo. ¡Ella mossegaria qualsevol que volguera enderrocar l'ermita, o els molins del Sol o el deIs Frares, ni tan sols les alqueries, la de Ricós, Pujades o del Rei... ¡Colló, si es va passar tot el dia plorant quan quan sentí comentar que volien derrocar l’alqueria de Santa Maria!. Al final l’han convertida en la biblioteca d'abans, i ha quedat molt apanyat. Pobreta meua, si sabera el que ara volen fer ..." -suspirà- "L’ajuntament no té vergorya". -
Andreu alça el cap i observa a la seua esquerra la casa de la seua tia Heleneta. Ara està deshabitada, com dormida. Però ell recorda perfectarnent quan estava plena de vida i color, amb el balcó rebosant fermoses flors i plantes, quan els seus cosins i ells es bellugaven pels corredors i les mares els cridaven -¡Voleu parar ja! Ma que n’hi ha de bollit amb ells, ¿eh? -I totes les vesprades, allà les cinc i mitja, es reunien i berenaven tots junts; l'àvia, la tia Heleneta, la seua mare i les germanes, Pasqual... Les dones parlaven sense parar, i els fills jugaven i reien. I anaven després tots junts a la plaça de l'església. I allí la tia Heleneta i l'àvia els narraven històries de quan aquella mateixa plaça era un cementiri, i tot era diferent. I les mares recordaven la guerra quan la "porcatera de Leandro" (on ara esta l'Escoleta de Campanar) -es convertí en un quarter ple de soldats, i evocaven també als que se n'anaren i no tornaren... els fills jugàvem a "pic i pala", a boletes, i reien.
I Andreu, rememorant de nou la seua infantesa recorda clarament la imatge del seu nét jugant en la plaça, amb els seus amiguets, al futbol, les seues rialles, la seua careta. Apreta el pas per a arribar de seguida a l’escola del nét: té moltes ganes de veure'l, i preguntar-li com ha anat la classe, escoltar-lo. Però sobretot sentir-lo riure. Riure amb eixa riallada sobtada, però dolça i compassada. Veure com arruga el nas i el mire amb els seus grans i redons ulls. Ja falta poc, tan sols, creuar el carrer. Té ganes de veure’l.
Arriba a l'entrada del col·legi quan encara falten deu minuts per a l’eixida dels xiquets. Allí dret, banyat per un suau sol d’hivern, Andreu encara té temps per a mirar al seu voltant i repassar una vida sencera, marcada per la humilitat i el treball, plena de petites, sensacions i satisfaccions, amb un matrimoni convencional però feliç. Pensa en la seua filla, en eIs seus passejos diaris, i en un temps que li escapa de les mans. I sent port. Veu un nét que creix, un poble que canvia i una vida que s'acaba... i vol més. Vol veure la seua filla al vespre, donar-li un bes i saber com li ha anat la reunió, vol tornar a eixir demà a passejar per a arreplegar el seu nét i riure, amb ell. Vol sentir el sol d’hivern sobre ell, i el de primavera, i el d'estiu! ¡Vol viure! I vol recordar. Recordar una casa, un poble, una muller... Joana.
Un dolor intens a l'estòmac allunya Andreu dels seus temors i somnis. Un dolor que sempre l’acompanya, i que, coneixedor del caràcter d'Andreu, sempre sap quan deu recordar-li la seua presència i despertar-lo dels seus continus i llunyans pensaments. "¡Ah, Cuquet! Tu si que em coneixes. Just quan sona el timbre. Mira, Cuquet; ara eixirà Víctor i m'agradaria gaudir d’una bona estona parlant i rient amb ell, ¿em deixaràs? Confie en tu, Cuquet".
Els xiquets ixen a espentes i redolons per la porta, entre crits i nervioses riallades. Els seus rostres acolorits de rosa van apareixent amuntegats, buscant amb els ulls algun familiar que els espere. Entre la multitud sorgeix un cos menudet amb cara alegre: és Víctor. Andreu el mira i somriu. De sobte ha oblidat tot el que havia estat pensant fins aquell moment. Aparcarà els records, els somnis, ho deixarà tot a una banda per a lliurar-se per complet al seu darrer amor, aquella criatura en la qual abocarà tota la seua tendresa. Li preguntarà per l'escola, li contarà històries de Campanar i de la seua joventut, caminaran agafats de la mà, riuran; i el vell es sentirà jove i útil de nou.
I per una estona ni el moviment del Cuquet a l’estómac trencarà el sentiment de felicitat que l’envaeix.
ALUMNES QUE TRIOMFEN ENGUANY
PREMI EXTRAORDINARI DE BATXILLERAT CURS 1997-98:
ROBERTO CERVERA GRIMALDOS
GUANYADOR DE L´OLIMPIADA DE QUÍMICA CURS 1997-98:
JAVIER MONTERO PAU
