CAMPANAR,
un poble de l’Horta engolit
per la ciutat.
Campanar és un poble del municipi de València del qual és conegut el poblament al menys des de l’època islàmica. Senyoria de Gaspar d’Espallargues en el moment immediatament posterior a la conquesta, passà després a la corona. Integrat al terme de València (a excepció del període que va des de 1836 a 1897, que fou municipi independent) hi fou erigida una parròquia l’any 1507 sota l’advocació de la Mare de Déu de la Misericòrdia. La constant expansió de la ciutat de València ha minat part important del que podríem anomenar la seua estructura de coherència com a població. Aquesta dinàmica d’assimilació és ara mateix un gravíssim problema perquè està a punt de fer desaparéixer una part important del patrimoni històrico-cultural.
En aproximadament un segle, Campanar ha passat d’estar separat de la ciutat per un espai no construït de quilòmetre i mig i de tenir sis mil habitants, a restar del tot integrat a la ciutat de València -sense espai no construït- i amb una població de més de seixanta mil habitants. Les famílies que formen el nucli del poble han hagut de viure el procés com una agressió imparable. De vegades se n’han beneficiat perquè l’especulació és així, però no han pogut deixar de considerar que es tractava d’una elecció problemàtica.
El moment actual del procés, amb una partida d’horta de gran valor històric -segons opinió dels estudiosos- a punt d’ésser engolida per la maquinaria trituradora de les constructores, obliga a pensar i a pendre decisions. No es tracta òbviament d’aturar les dinàmiques de creixement: es tracta de fer-ne elecció d’acord amb criteris que sospesen el necessari diàleg entre el passat i el present. I la qüestió no es planteja només en termes de construccions, sinó en altres manifestacions de cultura popular.
La seua horta ha merescut l’estudi del professor nord-americà Thomas Glick -molt concretament del seu sistema de recs i aprofitament hidràulic (molins etc.)- que, a banda de publicacions dedicades al seu estudi històric, en diverses conferències en aquests darrers anys ha proposat salvar aquest espai convertint-lo en un museu de tecnologia medieval i explotar-lo ubicant en ell sistemes de treball tradicionals que serian visitables.
ESCRIPTORS I POETES A CAMPANAR
Campanar ha gaudit d’escriptors i poetes. Ramon Andrés Cabrelles (1869-1957), nascut al Pouet és un d’aquests escriptors de tarannà popular que visqué a l’època de la Renaixença, potser l'últim poeta de la Renaixença. El seu nét en fa una semblança en aquest article publicat en la revista de l’associació de veïns del poble de Campanar.
Si haguera de posar un títol a la biografia d'En Ramon Andrés i Cabrelles, el meu avi, el iaio, com li déiem, no ho dubtaria. Diria només: Un home del poble.
I si volguerem més precisió, que no caldria parlant on es parla i de qui es parla, afegiria 'valencià'. Un home del poble valencià.
Don Ramon, com respectuosament l'he sentit nomenar per tots, fins i tot els amics íntims, va nàixer a Campanar, partida del Pouet, un tros de l'horta a la vora de la ciutat de València a la qual enviava els fruits del seu treball i de la qual prenia els productes artesanals i les essències culturals en un intercanvi honest i entranyable.
De l' hurnanisme d' aquells llauradors veïns de la civilització urbana de València és bona prova la decisió de Roc Andrés, el pare de Don Ramon, aleshores Ramonet, quan, en enviduar, va deixar les feines de modest agricultor per a vindre-se’n a la ciutat a vendre...
-Què direu que es posà a vendre?
-A vendre llibres.
No lloga Roc Andrés una tenda en traspàs, ni cap planta baixa bé o mal situada. Segurament allò quedava lluny de les seues possibilitats econòmiques. La seua tenda fou nomes un arcó -on es guardaven els llibres- i que feia de mostrador quan l' obrien, extenent els volums sota l' ombra d'un tendal o vela de lona. La paraeta-llibreria la muntaven Roc i Ramonet junt a la tanca de l'antic convent de Sant Francesc, prop d'on es troba l'actual Ajuntament.
Ben triats estarien els llibres quan visitaven la tenda bibliòfils i escriptors coneguts, com Jacint Labaila, qui contracta al jove Ramonet com amanuense, mentre traduïa les obres de Victor Hugo per a l’editorial 'Tarrasa i Aliena'.
Ramonet, aleshores, estudiava a l'Escola d'Arts i Oficis. Per cert, que el mateix Don Ramon, en aquells moments en què els avis conten coses als néts, em digué el que li passà en el seu examen d'ingrés a aquell centre d'estudis:
Li preguntaren '-què és una circumferència'; i Ramonet no trobava com definir allò que tenia clar, però no es quedà parat. Se n’anà decidit a la pissarra, prengué una barreta de guix, i, d'un traç enèrgic i espontani dibuixà un redoli tan netament acabat que no l'amilloraria un deliniant amb compàs. I digué: "Una circumferència és això". El Tribunal queda sorprés del pols i del gest del xiquet; i l'aprovaren, es clar. Ara em sembla aquella anècdota de la infantesa del meu avi una vindicació de l'intuitivisme en matemàtiques, sobre la que caldria que meditaren alguns professors de l'assignatura.
També s’acostava a la paraeta de llibres el poeta Constantí Llombart, i fou la seua amistat un punt decissiu en la vida del jove Ramon Andrés Cabrelles.
Constantí Llombart, Roc Andrés i Ramonet es fongueren en una mateixa família domiciliada al carrer de Pelai, número 32. Allí treballava Constantí Llombart en un Diccionari de la Llengua Valenciana, i Ramonet l’ajudava i es perfeccionava en el vocabulari i els aspectes gramaticals de la nostra llengua, "més dolça que la mel", com havia de dir Ramon Andrés Cabrelles en un poema dels seus poemes.
Mestre i deixeble llegien i parlaven de poesia, i Ramonet començà a escriure pel seu compte.
Mentrestant, Roc Andrés ja tenia una llibreria estable no lluny d'on muntava l'antiga paraeta, i casà en segones noces. El domicili prengué calor de llar familiar: Constantí Llombart era germà en la família de Roc Andrés. Per Pelai 32, passaven escriptors que augmentaven en Ramon la vocació literaria. Per allí passà Azorin, que dedicà un article periodístic a Roc Andrés amb el títol "El Señor Roque, el librero de la calle de la Sangre". L'hispanista alemany Fastenrath fou altre dels visitants distingits, i va traduir a l'alemany poemes de Constantí Llombart i del jove Ramon Andrés Cabrelles. Allò fou un gran estímul per a Ramonet qui començà a fer-se notar en aquell ambient únic de la Renaixença literària valenciana, obtenint el primer premi en un concurs convocat per Lo Rat Penat amb el tema "Poesia enaltint un fet gloriós de la història de València". Ramon titula el seu poema "Independéncia 1808".
La creació literària de Ramon Andrés Cabrelles estigué ben lligada a Lo Rat Penat. Va obtindre quatre vegades la Flor Natural dels Jocs Florals que aquesta entitat començà a organitzar revivint l'antic esperit de la tradició literària provençal.
Com és sabut, Constantí Llombart, ambTeodor Llorente, Querol, Labaila, Bodria i altres, fundaren "La Societat d'amadors de les glòries valencianes, Lo Rat Penat", I'any 1878. Les activitats de la societal, i del moviment literari que coneixem com Renaixença, no varen estar lliures de controvèrsies i enfrontaments polítics. Fou Constanti Llombart dels més combatius i prengué una significació que s'enfrontava a voltes amb la més tradicionalista de Teodor Llorente. El jove Ramon Andrés Cabrelles, bé que fidel al seu mestre, no deixà de recollir l'experitècia de que els partidismes radicals són les més de les vegades negatius, i en la seua creació literària i en la seua activitat vital ha estat sempre per allò que unix i no pel que separa, pel que construix i no pel que trenca, per la germanor i l'amor i no per l'odi.
La formació de Ramon Andrés Cabrelles fou mes ampla del que cal pensar pel que hem dit. Els seus estudis a l'Escola d'Arts i Oficis es completaren a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles. Va treballar com aprenent joier, i, finalment, el seu amor a València li feu trobar un lloc com oficial administratiu a l'Ajuntament al qual pertangué fins la seua jubilació. Alli defengue els interessos de la Ciutat i pogué assistir als moments més decissius de la construcció de la València moderna. Anys de dinamisme econòmic i cultural foren els que culminaren amb l'Expossició inaugurada als sons de l'Himne Regional que a l'ocasió s'estrenava baix la batuta del seu compositor el Mestre Serrano, inspirat com mai en musicar la vibrant lletra de Maximilià Thous. Aleshores tota València vibrà d'entusiasme. La Coronació de la Verge dels Desemparats, la visita dels Reis, tot allò foren actes simbòlics però que significaven un veritable protagonisme de l’economia i la cultura valencianes.
Un moment també gloriós en la vida de Ramon Andrés Cabrelles fon quan guanya la Flor Natural l'any en què era Reina dels Jocs Florals la Infanta Maria Teresa.
Ramon Andrés Cabrelles es casà amb Maria Hernàndez, una dona valenciana d'esplendorosa bellesa i una veu de soprano amb què haguera pogut empendre una brillant carrera lírica, carrera que sacrificà al seu amor per Ramón, que "no volia ser el marit de la tiple". Del matrimoni va nàixer Vicenteta, nostra mare, ja al cel, a qui dediquem aquestes paraules en record del seu pare.
En Ramon Andrés Cabrelles fou un home de la Renaixença amb les característiques mes representatives de l'esperit valencià. Home de lletres i artiste. Com a poeta ja hem dit dels seus llorers i sentirem alguns dels seus poemes. Es com a poeta que té un carrer de València amb el seu nom.
Ha escrit per al teatre la comèdia tendra i realista, titulada "El Camí Nou".
Faust Hernandez Casajuana i Vicent Barber (Ho direm amb paraules de l'autor) "m'empenyeren a escriure per al teatre, i fou Maximilià Thous padrí de l'obra, puix que la va batejar". S'estrenà "El Cami Nou" al Teatre Alkazar, el 9 de gener de 1932, i els papers principals foren a càrrec de Carme Meto, Concepció Manez, Trinitat Sainz, Abelard Merlo, Vicent Mauri, Juli Espi, Francesc Bellver... noms inoblidables per a la història del teatre valencià, representatius d'una època avui quasi inimaginable en què a la ciutat hi havia una sala consagrada amb el seu mateix nom al "Nostre Teatre".
L'èxit de "El Camí Nou" era per a reincidir, i Ramon donà una sarsuela al Mestre Asensi, "Al toc del caragol", que va estrenar-se al Teatre Apolo. L'asunt es situava a l’època de la invasió napoleònica, entreverant el tràgic amb el tendre i, alhora, el bon humor. També donà Ramon Andrés Cabrelles el text d'una òpera al Mestre Magenti, sense arribar a estrenar-la. Amb tot i això, Don Ramon no ha menyspreat escriure llibrets de falla i altra literatura festiva.
Com a pintor té notables quadros on reflexa el seu vitalisme i la seua tendror. Són preferentment bodegons i pintura de flors. I ha segut Don Ramon, I'artista faller que ha donat a les falles la dignitat d'obra artística, encara que efímera. El celebrat, i ja desaparegut, Regino Mas no es recatava de confesar que Don Ramon era el seu mestre en l'art de fer falles. I en la Batalla de Flors, quan més brillant era aquella apoteosi de la, en altre temps, esplendorosa Fira de Juliol, les més de les vegades el primer premi se l'emportava la carrosa de Don Ramon.
Obert a tota amistat, volgut de tots, En Ramon Andrés Cabrelles fou acollit en tots els ambients. President del Cercle de Belles Arts de València. Assistent imprescindible dels "Sopars dels Autors Valencians" es convertia habitualment en el protagonista a l'hora de contar acudits, o triant plats i fent honors al cuiner.
En Ramon Andres i Cabrelles no és avui tan celebrat com mereixeria, per dos trets dels seu caràcter: la seua modestia i la seua absència de partidismes, perquè, comprensiu de totes les postures ideològiques, no ha volgut mai portar insignia de cap d'una.
Una llarga vida, enriquida de sentiments afectius, familiars i amicals, ha segut la de Don Ramon Andrés Cabrelles, que morí proper als noranta anys, en la companyia amorosa de la seua filla, el seu gendre i els seus nets.
He dit abans que el conéixer a Constantí Llombart fon decissiu per al futur del jove Ramon Andrés Cabrelles. La fidelitat al seu mestre està materialitzada en una escultura, obra de la seua mà: el bust de Constantí Llombart que es troba als Jardins del Reial, "Els Vivers", al peu de la muntanyeta d'Elio, i que porta un lema que poguera ser expressió de la significació última d'En Ramon Andrés Cabrelles:
"Tot s'ho mereix València.
Per a València, tot".
Valencia, Gener del 1982.
Antoni Fornes i Andrés.
Meresqué l’homenatge de Vicent Andrés Estellés en aquest poema recordatori tot indetificant-lo amb el poble de Campanar.
CAMPANAR
Ací visqué i alenava una veu.
Foragitant oratges i paraules,
com pentinant la cabellera d'or,
com pentinant, com ordenant les trenes,
d'ací salta els marges una veu,
fou una veu de somoure llimeres.
Ací nasqué Ramon Andrés Cabrelles.
(Mural del País Valencià)
Posem com a mostra un recull minim d’alguns dels seus poemes.
CONTEMPLANT L'HORTA
Des de la clara finestra
que dóna llum a l'andana,
mire l'horta tota plena,
de flors, de fruits i espills d'aigua.
Se riu, fresca per la plutja
i és esplèndida esmeralda
quallada de diamants,
perles, robins, llums i nàcar.
A lo llunt, com atra joia,
se veu una ratlla blava
que és la mar que dorm tranquila
a sos peus, com fera mansa.
De quan en quan la enjoiella
la blancor d'una barraca
en son triangle de calç
i sa muntera de palla,
com aquella en què vaig nàixer
en Campanar, que és ma pàtria.
¡Com anyore aquells dompedros,
el gesmiller i la parra!
Jo vaig córrer sos camins
i sendes de terra parda
buscant nius i collint flors
en els curts anys de ma infància;
en ella el primer amor
que se mor però no acaba;
en ella el dolor primer
quan ma mare al cel pujava.
¡Oh jardí de maravella
estens de Morvedre a Xàtiva!
com el tresor més volgut
te porte en el fons de l'ànima.
Ramon Andrés Cabrelles (Al sa i al pla)
L'HORTA VALENCIANA
Lo front du ple de roses, plena de fruits la falda;
als mucles ciny de seda riquíssim mocador;
és feta per les fades sa vesta d'esmeralda
i porta per corona pinta i agulles d'or.
L'he vista, moltes voltes, per Maig, quan naix lo dia,
del Túria en l'aigua mansa banyar sos peus gentils;
per vora mar recórrer la platja ab alegria
i anar fins a les llomes que fan pàmpols a mils.
Al vore-la tan bella, tan jove, tan bledana,
li he preguntat: ¿qui eres?, i així m'ha contestat:
¾ "Jo soc del món la reina: sóc l'Horta valenciana;
jo et contaré, si escoltes, los llors de mon reinat.
* * *
La humil barraca'm dóna sa pau i sa alegria;
la creu que al cim ostenta me guarda de tot mal;
de blanc, per a embellir-me, se pinta l'alqueria;
cent pobles són les perles de mon mantell real.
Ramon Andrés Cabrelles (Versos vells)
ALS JÓVENS AMADORS D'UNA VALENCIA GLORIOSA
Salut, amics: germans jo vos diria
si no fora tan vell
i així mon vi enrancit se mesclaria
en vostre vi novell.
Vi nou i generós, sang viva i forta
que val molt més que l'or.
Vosatros sou la joventut que porta
la victòria en lo cor.
Vos veig en goig i m'alegria és doble
per la fe que porteu.
Vostre ideal tan sant, tan gran, tan noble,
ha segut sempre el meu.
Teniu les quatre barres per emblema
i el gloriós Rat-Penat:
"Per a València tot" és vostre lema
quatre voltes sagrat.
Per això ja no sé si jo sóc vostre
o vosatros sou meus,
quan per a amar i defensar lo nostre
s'ajunten nostres cors i nostres veus.
Pero hi ha que lluitar per el pervindre_
i a mi, vell i cansat,
ja no me queda alè per a sostindre
l'espasa en el combat.
Mes no li fa. Ni mon valor s'esqualla
ni deserta del camp mon esperit:
per si el necessiteu en la batalla,
com un escut, vos oferixc mon pit.
I si en mal hora vénen hores tristes,
ma veu, com sempre, seguirà cridant:
No desmaieu, poetes; avant valencianistes;
eixércit formidable de savis i d'artistes:.........................
avant en vostra idea! avant sempre avant!
Ramon Andrés Cabrelles (Al sa i al pla)
Altre poeta de Campanar és MIQUEL GIMENO PUCHADES de qui oferim també una mostra de la seua poesia.
LA BARRACA
Voltada d'emparrats y de figueres,
baix un cel sempre alegre y trasparent;
tenint bledanes hortes per alfombra,
secáns reblits de vinya per doser;
banyant sos peus d'arminyo en la cequiola
que rega ab dolls de plata lo conréu,
s'aixeca la barraca valenciana,
lo més gran y polit d'aquest verger.
Gentil barraqueta,
poruga oroneta
d'aletes cendroses,
de pit com la neu;
nihuet de delicies,
de tendres caricies,
per tu sols suspira
lo pobre cor meu.
Té al darrer de la porta, canterera
de rajols de Manises de inténs brill,
front a ella l'estudi ab les cortines
festonades de flors de colors vius;
més enllà lo corral tapit de parres,
la cuineta engarçada ab rosers fins,
la pallisa, l'estable, la cambreta,l
lo seller hont se guarda l'anyós vi.
(...)
(Flors marcides, 1906)
